En aquest article abordarem el tema dels problemes reproductius que es donen en moltes parelles avui en dia, com influeix això psicològicament i que podem fer des d’aquest punt de vista. Avui en dia és un problema en augment (es diu que al voltant del 10-20% de parelles d’Espanya són infèrtils) de les quals no totes acudiran a un centre de reproducció assistida però moltes sí.

Per començar hem de definir bé de que tracten els problemes reproductius. Tenim la infertilitat que és la incapacitat de mantenir un embaràs després de mantenir relacions durant un any o mes. En aquest cas es poden donar avortaments. En canvi, l’esterilitat es refereix a una incapacitat per concebre. En algunes ocasions es fan servir com a sinònims tot i no ser ben bé el mateix.

Hi ha vàries causes. Per exemple en dones l’edat avançada (actualment, a més, cada cop es tenen fills a més tardana edat el qual augmenta les probabilitats d’infertilitat), problemes mèdics (càncer, depressió, diabetis,…), factors ovulatoris, endometriosis,…. En homes influeixen molt les infeccions, causes tòxiques, immunològiques,… Hi ha casos però en els que no es descobreix una causa orgànica de la infertilitat i hi ha estudis que situen els factors psicològics com els causants d’aquests casos (entre el 30-50% de casos en alguns estudis i en menor proporció en altres), sobretot en dones. Alguns mecanismes psicològics serien el conflicte amb el rol maternal, problemes d’identitat sexual femenina i immaduresa i neuroticisme. També l’estrès seria un factor etiològic d’interacció.

El procés de diagnòstic i tractament de la infertilitat és llarg i estressant i pot implicar alteracions emocionals com ansietat i depressió en algunes parelles, problemes d’autoestima, problemes de parella,… El procés psicològic en la infertilitat s’ha dividit en diverses etapes com: informació diagnòstica, sentiments cap al diagnòstic, presa de decisions i tractament (dividit en: tractament farmacològic, aplicació mètodes de reproducció assistida, espera de resultats i resultats). Atenent a les característiques de cada fase es pot preparar un programa d’intervenció i recolzament psicològic. Per això és important la presència de professionals de l’àmbit de la psicologia en unitats de reproducció assistida.

Si ens centrem en el que es pot fer des del punt de vista de la psicologia per ajudar aquestes parelles tindríem:

  • Donar informació en dues direccions: als metges (perquè donin informació clara, amb pocs tecnicismes i s’assegurin que la parella ho entén) i ajudar a les parelles a processar adequadament l’ informació rebuda de l’equip mèdic i a generar estratègies per preguntar i sol·licitar o no més informació. Per tant, s’ha de (Psico)educar a la parella en infertilitat. Assegurar-se de que compten amb la informació necessària per prendre decisions sobre els tractaments als que seran sotmesos.
  • Identificar i facilitar l’expressió d’emocions.
  • Intervenir en la psicopatologia específica causada pel propi tractament i diagnòstic (ansietat, depressió,…). Es tindrà que fer una avaluació detallada específica a la vegada que es realitzen les proves mèdiques pel diagnòstic de la infertilitat. Proporcionar intervencions per minimitzar el distrès i ajudar als pacients a manejar millor les estratègies d’afrontament i el procés.
  • Abordar els recolzaments socials de les parelles proporcionat estratègies d’afrontament.

Tècniques específiques amb les quals es treballa més en aquests casos són psicoeducació, entrenament en tècniques d’autocontrol, RC, inducció d’estats emocionals positius, HH comunicació,…

La teràpia cognitivo-conductual és la que més es fa servir i la combinació de teràpia individual i grupal (grups de tractament i autoajuda) és la més productiva.

 

http://www.univadis.es/patient-ressource-center/245/Trastornos-lipidicos-deteccion-sistematica-y-tratamiento

 

El Grupo de Trabajo de Servicios Preventivos de EE. UU. (US Preventive Services Task Force, USPSTF) ha publicado recomendaciones actualizadas sobre la detección sistemática y el tratamiento de los trastornos lipídicos en adultos.

¿Qué son los trastornos lipídicos?

Los trastornos lipídicos (dislipidemia) son niveles anormales de colesterol o grasas en sangre. Existen varios tipos de colesterol: el colesterol de lipoproteína de baja densidad (LDL-C o colesterol “malo”) y el colesterol de lipoproteína de alta densidad (HDL-C o colesterol “bueno”). Cuando se habla de tener el colesterol alto, normalmente esto quiere decir tener niveles altos de LDL-C. Los triglicéridos, un tipo de grasa, son otra sustancia “mala” presente en la sangre. Los trastornos lipídicos habituales incluyen niveles altos de LDL-C, niveles bajos de HDL-C y niveles altos de triglicéridos. Los trastornos lipídicos aumentan el riesgo de que se cree una placa en los vasos sanguíneos, lo que se denomina aterosclerosis o, de forma más general, enfermedad cardiovascular (ECV). Cuando se produce aterosclerosis en los vasos sanguíneos del corazón o del cerebro, puede provocar ataques al corazón e ictus. La reducción del colesterol gracias a cambios en el estilo de vida y medicamentos ha demostrado reducir el riesgo de desarrollar una enfermedad cardiovascular y de fallecer a causa de ella.

¿Qué análisis se utilizan para detectar los trastornos lipídicos? La detección sistemática de los trastornos lipídicos se realiza mediante un análisis de sangre que comprueba la cantidad de colesterol y triglicéridos en la sangre. ¿Qué tratamientos se utilizan para los trastornos lipídicos?

El grupo más común de medicamentos que se utiliza para reducir el colesterol son las estatinas. Hay otros medicamentos disponibles; sin embargo, esta recomendación del USPSTF se aplica solo a las estatinas.

¿Sobre qué población de pacientes se considera realizar la detección sistemática y el tratamiento de los trastornos lipídicos?

La recomendación del USPSTF se aplica a los adultos a partir de 40 años que (1) no padezcan ECV conocidas; (2) no tengan síntomas de ECV y (3) tengan 1 o varios factores de riesgo de padecer ECV. Los factores de riesgo incluyen dislipidemia, diabetes, presión arterial alta y tabaquismo.

¿Cuáles son los posibles beneficios y perjuicios derivados de la detección sistemática y el tratamiento de los trastornos lipídicos?

Gracias a la detección sistemática y al tratamiento de los trastornos lipídicos con estatinas, es posible disminuir la posibilidad de desarrollar ECV sintomáticas o de sufrir un ataque al corazón o un ictus en el futuro. Los posibles perjuicios están relacionados con los efectos secundarios de las estatinas, que suelen ser escasos.

¿Hasta qué punto se recomiendan la detección sistemática y tratamiento de los trastornos lipídicos?

La recomendación del USPSTF difiere según el riesgo cardiovascular de una persona (el riesgo de tener síntomas de enfermedad cardíaca o un ictus) en los 10 años siguientes. Este número lo calcula el médico según diversos factores de riesgo. La ilustración muestra las recomendaciones del USPSTF con más detalle.

Es importante saber que no hay ningún calculador de riesgo perfecto y que la decisión de iniciar el tratamiento con una estatina debe incluir otros factores, como la tolerancia individual al riesgo y la disposición a tomar medicación de por vida, y debe basarse en una decisión individual tomada junto con su médico.

Resultado: Recomendación actual de la detección sistemática y el tratamiento de trastornos lipídicos

El USPSTF recomienda la detección sistemática y el tratamiento de trastornos lipídicos en adultos de entre 40 y 75 años de edad que tengan un riesgo cardiovascular a 10 años de más del 10 % (afirmación B) y recomienda ofrecer el tratamiento de forma selectiva a aquellos que tengan un riesgo cardiovascular a 10 años de entre el 7,5 % y el 10 % (afirmación C).

 

Referencias

US Preventive Services Task Force. Statin use for the primary prevention of cardiovascular disease in adults: US Preventive Services Task Force recommendation statement. JAMA. doi:10.1001/jama.2016.15450

FOR MORE INFORMATION https://www.uspreventiveservicestaskforce.org/Page/Document/draft-recommendation-statement175/statin-use-in-adults-preventive-medication1

 

Ara que estem en l’època de més separacions us fem arribar un article on parlarem del perquè de l’augment de separacions en aquesta època de l’any i com una teràpia de parella pot ajudar en la decisió que es vol prendre sobre separar-se o no.

Hi ha un mite que corre molt entre la població sobre què pot evitar un divorci i és que “una parella pot resoldre una crisis de parella fent un viatge”. Un ERROR molt gran! Si ens fixem bé moltes d’aquestes vacances d’estiu solen acabar en freqüents separacions i divorcis al final de l’estiu i entrada la tardor. Us preguntareu per què? Doncs perquè moltes parelles que es troben en una situació de crisis matrimonial pretenen resoldre-la durant les vacances forçant una situació de convivència sense el pas previ d’haver-se plantejat mútuament els problemes que tenen en comú o els individuals de cada u però que també estan influint en la relació. Així doncs, el fet de passar junts més hores al dia que durant l’any (on tenim la nostra rutina de feina, activitats de la vida quotidiana,… i això ens brinda espais on podem trobar un moment per nosaltres mateixos) fa que encara quedin més en evidència les discrepàncies de la parella i en comptes d’ajudar la relació el que fan és accelerar el procés de ruptura.

Això no vol dir que sempre sigui així però si és cert que la millor manera de salvar una relació que trontolla no és un “viatge màgic” sinó una conversa, l’expressió d’emocions i sentiments, la comunicació,…

El meu consell: no intenteu resoldre la situació forçant-la d’aquesta manera. Intenteu resoldre-la parlant, comunicant-vos, expressant el que sentiu, el que us molesta, el què us agrada i el què no,… I si fa falta acudiu a la consulta d’un psicòleg a fer teràpia de parella.

 

En què us pot ajudar?

Doncs la teràpia de parella us ajudarà a millorar la relació i a resoldre els diferents problemes que us puguin estar afectant.

S’esbrinen les possibles causes (que poden ser vàries, p.ex. educació dels fills, monotonia, problemes de comunicació,…) dels vostres conflictes i s’intenta potenciar els propis recursos de la parella per a millorar la seva relació.

 

Com treballem?

Una premissa bàsica en teràpia de parella és que la manera de resoldre un conflicte de parella és el diàleg (una bona comunicació és un dels factors més importants en la parella), aprendre a comunicar-se efectiva i afectivament i resoldre en comú les dificultats que afectin a la parella (tant individuals com mútues). A partir d’això dissenyem un pla de treball en el què facilitem aquesta comunicació i dotem a la parella d’estratègies i recursos per aconseguir els seus objectius i resoldre els seus conflictes.

No és una tasca fàcil però amb un treball terapèutic darrere és possible obtenir bons resultats.

 

La diabetis mellitus (DM) és en realitat un grup de malalties metabòliques de base genètica que es caracteritza fonamentalment per la hiperglucèmia. El trastorn és resultant de defectes en la secreció d’insulina o de la seva acció o d’ambdues coses.

La DM es la malaltia endocrina més freqüent i una de las primeres causes de mortalitat i morbilitat en la societat contemporània. La forma més freqüent de DM és la tipus 2 , que representa aproximadament el 80-90 % del total dels casos. Un 5 – 10% es corresponen amb els casos de DM tipo 1 , i el resta és representat per altres causes . La seva prevalença està augmentant de forma ràpida, en part a causa dels canvis en els hàbits de vida i a la major esperança de vida de la població.

El comitè d’experts de la ADA estableix la següent classificació etiològica de la DM :

  • DM tipo 1 .- Constitueix el 5-10% del total y apareix com a resultant del dèficit (habitualment absolut) en la secreció de insulina .
  • DM Tipo 2.- Constitueix el 80-90 % del total i apareixen en subjectes que presenten resistència a la insulina i un dèficit relatiu (més que absolut) d’insulina.

 

COM IDENTIFICAR-HO?

DM tipo 1, acostuma a començar abans dels 30 anys. L’inici dels símptomes acostuma a ser abrupte, amb símptomes cardinals atribuïbles a la hiperglucèmia de dies o setmanes d’evolució, tals com poliúria, polidípsia, polifàgia, astènia i pèrdua de pes . En nens, la diabetis pot manifestar-se com a enuresis secundària.

DM tipo 2, acostuma a començar a edats intermitges o avançades de la vida, la clínica cardinal es presenta de forma insidiosa al llarg de setmanes o mesos, inclús és freqüent trobar casualment hiperglucèmia en pacients asimptomàtics.

COM TRACTAR-HO?

Els objectius del tractament de la diabetis són evitar els símptomes atribuïbles a la hipoglucèmia, prevenir les complicacions agudes i cròniques, i mantenir una esperança de vida i una qualitat de vida similars a les dels individus no diabètics.

Els pilars del tractament del diabètic són la dieta, l’exercici, els fàrmacs i l’autocontrol, així com el control de la resta de factors de risc.

 

REFERÈNCIES.

-Farreras, Rozman, Medicina Interna 15ª Edición

www.univadis.es/Acceso_para_Médicos

– scielo.sld.cu/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1560-43812014000100016

–Endocrinologia y nutrición 8ª edición, Manual CTO

Aquí us deixem algunes novetats sobre com reduir el consum de sucre:   http://www.centremediccubelles.cat/ca/guias-alimentarias-los-estadounidenses-reduccion-del-consumo-azucar/                                                                                                                                                          

 

 

 

 

Dra. Valdivia                 

Col.47422

http://www.univadis.es/patient-ressource-center/245/Guias-Alimentarias-para-los-estadounidenses-reduccion-del-consumo-de-azucar

Guías Alimentarias para los estadounidenses: reducción del consumo de azúcar

 

Las nuevas directrices dietéticas para los estadounidenses están diseñadas para ayudarles a elegir y mantener una dieta saludable.

Los departamentos estadounidenses de Salud y Servicios Sociales, y Agricultura han creado las Guías Alimentarias para los Estadounidenses, las cuales se han actualizado en 2016. Estas directrices pretenden ayudar a los estadounidenses a seleccionar alimentos y bebidas más saludables. Se trata de una cuestión importante, ya que 2 de cada 3 estadounidenses sufren sobrepeso u obesidad, y la obesidad es una de las causas más importantes de enfermedades evitables como, por ejemplo, el infarto de miocardio o el accidente cerebrovascular. El resumen de estas directrices se publicó en el número de JAMA del 2 de febrero de 2016.

¿Qué son los “azúcares añadidos”?

El término “azúcares añadidos” hace referencia al azúcar que se añade a los alimentos de forma adicional a los azúcares que ya contienen de manera natural. Es decir, la leche con chocolate contiene tanto el azúcar natural de la propia leche (denominada lactosa) como los azúcares añadidos derivados del sirope de chocolate.

Los alimentos con alto contenido en azúcares añadidos suelen tener un alto contenido calórico y menos nutrientes. La reducción de la cantidad de azúcares añadidos de la dieta puede ayudarle a perder peso y reducir el riesgo de padecer cardiopatías y diabetes.

Guías Alimentarias

Las Guías Alimentarias para los Estadounidenses de 2015-2020 recomiendan limitar la ingesta de azúcares añadidos a un 10 % del total de las calorías diarias consumidas. Si se ingiere una cantidad de azúcar superior a la recomendada, resulta más difícil absorber los demás nutrientes necesarios sin tener que consumir demasiadas calorías.

Consejos para limitar la ingesta de azúcares añadidos

  • Beber agua o bebidas no calóricas en lugar de refrescos, bebidas isotónicas, café aromatizado, té y bebidas lácteas, así como zumos azucarados.Si bebe café, reduzca la cantidad de azúcar que vaya a añadir (o nata u otros aderezos). Las bebidas azucaradas representan la mayor fuente de azúcares añadidos en la dieta estadounidense. El agua corriente y determinados tipos de agua embotellada no contienen azúcares añadidos. Si no le agrada el sabor del agua corriente, pruebe con las variedades de agua con gas o con sabor sin calorías.

  • Sustituya los dulces y tentempiés azucarados por opciones más saludables. Los dulces y tentempiés representan una gran fuente de azúcares añadidos en la dieta. Si bien es obvio que las galletas, las tartas y los helados tienen un alto contenido en azúcares añadidos, incluso los tentempiés que puedan parecer saludables, como las barritas energéticas o el yogurt de sabores, también pueden tener un alto contenido en azúcares añadidos. En lugar de optar por una merienda azucarada, tome una pieza de fruta. Las frutas, además de contener azúcares naturales, contienen también numerosas vitaminas y minerales, y un alto contenido en fibra, que resultan beneficiosos para la salud. Una ración de fruta generalmente contiene menos calorías que una ración de zumo de frutas o un dulce, por lo que sin duda es la opción más saludable.
  • Aprenda a detectar los alimentos con azúcares añadidos.Los fabricantes de productos alimenticios emplean distintos tipos de azúcares, por lo que en ocasiones es difícil saber si un alimento tiene un alto contenido en azúcares añadidos. Analice la lista de ingredientes de los alimentos. Evite alimentos con alguno de los siguientes ingredientes entre los 3 primeros de la lista: sacarosa, sirope de agave, jugo de caña evaporado, jarabe de maíz con alto contenido en fructosa, jarabe de maíz, dextrosa, miel, sirope de arce, sirope de malta, melaza y azúcar terciado. Visite ChooseMyPlate.gov para obtener más información acerca de los azúcares añadidos.
  • Compre los productos que se encuentran en el perímetro del supermercado. Los alimentos con mayor contenido en azúcares añadidos normalmente se encuentran en los pasillos interiores de los supermercados. La forma más sencilla de reducir los azúcares añadidos de la dieta es limitar la compra de los alimentos que se encuentran en esas zonas de los supermercados. En lugar de eso, compre los productos que se encuentran en el perímetro del supermercado. En esta zona se encuentran normalmente los alimentos más saludables, como verduras, frutas, carnes magras y productos lácteos sin grasa o bajos en grasa. Si sustenta sus hábitos alimenticios diarios en estos alimentos, empezará a llevar automáticamente una dieta con bajo contenido en azúcares añadidos.

 

 

Aprofita la promoció d’estiu en l’especialitat de dietètica i nutrició.

Des d’ara i fins al 31 d’Agost preus especials per posar-nos apunt per aquest estiu!!

http://www.univadis.es/patient-ressource-center/247/Hipertension-arterial-en-personas-de-edad-avanzada

                                          

A partir de una determinada edad, el tratamiento de la hipertensión arterial se basa en el mantenimiento de la actividad física acompañada, casi siempre, de medicación.

¿Por qué es tan importante la hipertensión a partir de una determinada edad?

La tensión arterial aumenta con la edad debido a la pérdida de elasticidad de las arterias.

Como una tensión arterial excesiva daña las arterias, el corazón, los riñones y los ojos, ésta debe mantenerse por debajo de unos valores determinados por el médico en la consulta.

Por lo general, se deben corregir los valores de tensión superiores a 160/100.

¿Debo seguir una dieta?

Llevar una vida sana puede hacer bajar de forma importante su tensión arterial.

Se debe considerar caso a caso el seguimiento de una dieta baja en sal.

Se recomienda mantener un peso adecuado (establecido con el médico) y sobre todo no ingerir demasiada grasa.

¿De verdad que tengo que hacer ejercicio?

Es importante que continúe ejercitando su cuerpo y sus músculos.

Se aconseja dar buenos paseos, sin forzarse, de al menos 20 minutos todos los días.

Por otro lado, independientemente de la edad, dejar de fumar será beneficioso y aumentará su esperanza de vida.

Ya tomo demasiadas medicinas. ¿Debo añadir una más para la tensión?

El control de la tensión arterial es muy importante.

Puede ser necesario administrar un tratamiento. Durante la consulta médica, es importante que indique todos sus problemas de salud y que informe de forma precisa todos los medicamentos prescritos incluso por otros médicos.

Conocer bien su estado de salud permitirá al facultativo determinar los medicamentos más adecuados, ya sea para la tensión o para otros problemas (artrosis, glaucoma, etc.).

El tratamiento me provoca mareos y aturdimiento, ¿lo debo dejar?

Cuando se toma tratamiento contra la hipertensión, conviene tener cuidado especialmente al levantarse por la mañana o después de haber estado tumbado, incluso sentado, más de una hora.

Si se levanta bruscamente podría sufrir mareos y se podría caer. En algunos casos, estos mareos pueden llevar a la pérdida momentánea del conocimiento.

Si se producen situaciones de este tipo, informe a su médico porque podría ser necesario adaptar el tratamiento.

Los valores de tensión que se deben tener varían en función de la edad.
Debe tomar su medicación todos los días, seguir su dieta y practicar ejercicio.

Texto preparado por Malice & Co (Francia). Revisión realizada por el Dr. Carlos Brotons.

Última revisión Noviembre 2011.

 

Quan arriba la primavera i els primers dies de calor, ens comencem a preocupar per la nostre aparença física i volem començar a cuidar-nos per veure’ns millor. Que fem per aconseguir-ho? Ens plantegem començar a fer exercici, i ara que s’allarga el dia ja ve de gust, però al mateix temps, també ens mirem que és el que mengem.

Aquí és quan ens plantegem quin tipus d’alimentació seguir. Existeixen molts tipus de dietes miracles, que ens prometen unes pèrdues de pes de manera molt fàcil i ràpida, però a quin preu realment?

Totes elles son molt restrictives en certs grups d’aliments, que desprès al tornar-los a introduir provoquen un efecte rebot, i aquells quilos perduts tornen a aparèixer amb la mateixa facilitat amb la qual els hem perdut i ha vegades venen acompanyats d’algun de més. Busquem  realment això? O realitzar una alimentació que ens permeti mantenir aquell pes perdut durant el temps i alhora aprendre uns hàbits de vida saludables que es puguin mantenir durant tot l’any?

Realitzar certs canvis en els hàbits alimentaris és el primer pas:

1.       Començar a fer activitat física de manera regular, aprofitem el bon temps, el sol, la calor per treure les bambes i el cos a caminar.

2.       Seguir una alimentació equilibrada, potenciant els aliments de la part baixa de la piràmide:

a.       Consumir 5 peces de fruita i verdura, repartides al llarg de tot el dia.

b.       Fraccionar en petites quantitats els aliments que contenen hidrats de carboni (arròs, pasta, pa, llegums, cereals, patata). Millor si son integrals.

c.       Menjar en els àpats principals aliments proteics (carn, peix, ous, llegums).

d.       Potenciar l’ús de l’oli d’oliva, sobretot en cru i introduirem els fruits secs com snacks saludables.

3.       Beure entre 1.5 i 2 litres d’aigua al dia i evitar consumir begudes refrescants, ja que, són riques en sucres.

Són canvis que en un principi poden semblar complicats, però un cop assolits, ens aportaran beneficis al llarg de la nostra vida.

Aquest és un primer article que ens pot començar a ajudar a realitzar aquests petit canvis. En un futur, tindrem més informació per seguir millorant.

 

Alba Gumà Viqué

Dietista-Nutricionista

Col. CAT001115

REBEQUERIES: Què podem fer els pares?

Segur que tot pare ha viscut una rebequeria dels més petits de la casa i ha viscut situacions difícils. En aquest article intentarem donar pautes per saber gestionar aquests moments tan complicats.

Per començar, és important conèixer perquè succeeix això. La rebequeria no és més que la demostració que el nostre fill/a fa del seu enuig, que pot venir donat per varis motius:

  • Una situació de frustració: és a dir, esperava alguna cosa i al final no l’ha aconseguit. P.ex. volíem anar a un lloc que a ell li feia molta il·lusió i al final no hi podem anar.

  • Una contradicció o una negació d’un objecte (una llaminadura, una joguina… ).

  • Un objectiu que vol aconseguir (no anar al seu llit i anar al dels pares, veure la TV, sortir al carrer,…).

  • Per cridar l’atenció.

  • Cansament: quan estan cansats, tenen son, gana,…

Aquesta és la manera que ells tenen de canalitzar les seves emocions, no en saben més i som nosaltres qui els n’hem d’ensenyar posant pautes, límits,…

Les rebequeries comencen normalment amb el plor incontrolat i el desconsol. Si així no aconsegueixen el seu objectiu es tiren al terra i, fins i tot, hi donen cops de cap, es peguen amb les mans a la cara, es mosseguen,… (Us sona?). Tot això sempre davant dels pares per intentar que aquests cedeixin i obtenir el que volen. Els nens més grans, fins i tot, poden provocar-se el vòmit. Normalment no es lesionen quan fan aquest tipus de conductes i si passa ja no l’acostumen a repetir.

Per què normalment les fan en llocs públics? Perquè ràpidament aprenen que si hi ha espectadors, normalment aconsegueixen més ràpid el que volen.

Com les afrontem?

  • A l’inici es pot intentar distreure al nen, desviant la seva atenció cap a una altra activitat. Per exemple: el pare i la mare poden parlar d’alguna cosa que hagi fet durant el dia i li hagi agradat,…

  • En aquest moment no s’ha d’intentar negociar amb el nen perquè no atendrà el nostre raonament perquè ell no vol negociar. Més tard i amb calma ja arribarà el moment de les argumentacions.

  • No cedir a les seves demandes. S’ha de tenir paciència i al cap d’uns dies al veure que amb la rebequeria no aconsegueix el què vol aquest comportament anirà disminuint fins a desaparèixer i ser substituït per altres comportaments més adaptatius.

  • Canviar el nen/a d’entorn o habitació. Explicar-li que quan es calmi tornarà a l’entorn inicial. Així aconseguim primer de tot separar-lo de la situació o objecte que l’està fent tenir la rebequeria i, segon, que no ens tingui a prop a nosaltres per fer-nos xantatge per aconseguir el què vol.

  • Si estem en un lloc públic no deixar-nos portar pel què pensaran i no cedir, sinó perdrem tota la feina feta fins al moment. Qui tingui fills ben segur que en algun moment ha viscut una situació d’aquest tipus i ens pot entendre.

  • Mantenir la calma. No posar-nos nerviosos, ni cridar, ni castigar el nen (si es castiga té que ser algo que podem complir),… Sinó aquest és el model que els nostres fills seguiran.

Consells per evitar-les

  • Establir normes clares, coherents i raonables. Els nens han de saber que està bé i que no, han de tenir límits. Tots els membres de la família han de seguir les mateixes pautes.

  • Saber dir que no i afrontar la reacció que tindran.

  • No reforçar els comportaments negatius. No es tracta de desaprovar el nen sinó la seva conducta, és a dir, NO és que el nen sigui dolent sinó que el que fa està malament. Sobretot, hem de reforçar els comportaments positius perquè ells vegin el què és correcte.

  • Ensenyar-li a verbalitzar els sentiments, expressar el què sent,… Fem-ho els adults i els nens també ho aprendran a fer!

  • Quan hi hagin canvis en les rutines o en les activitats planificades avisar-lo amb temps.

  • Si anem de compres no abusar del temps que hi estem (els nens es cansen i això pot ser un motiu de rebequeria), evitar sempre que es pugui passar per llocs conflictius (on hi ha joguines, xocolata, llaminadures,…),…

És molt important ser constants i coherents. Si el nen veu que un dia deixeu de fer-ho sabrà que en algun moment pot aconseguir el que vol.

Aquestes rebequeries solen donar-se fins aproximadament els tres anys. Poc a poc i amb l’edat, aprendran a expressar el seu enuig o frustració amb el llenguatge i, en aquest moment, els pares han de ser accessibles per dialogar. Si s’allarguen molt més enllà dels tres anys, es té que pensar si existeixen altres problemes pels quals el nen està fent aquestes rebequeries. En aquest cas pot ser recomanable buscar suport professional.

També et pot interessar:

Page 1 of 21 2

© 2016 - Centremediccubelles.cat

Us de cookies

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies